La noció de viatge és fonamental en l’imaginari cristià de la societat medieval. El poble d’Israel tenia orígens nòmades: Déu havia ordenat Abraham que viatgés; tot el poble hebreu va anar primer a Egipte i després va tornar a la Terra promesa, sota Moisès i Aaron, travessant el Mar Roig i el desert. Jesús, que havia baixat del Cel, acabat de néixer va rebre la visita de tres Reis de terres llunyanes; de seguida va haver de fugir a Egipte per escapar de la persecució d’Herodes. Després va anar al desert, va entrar solemnement a Jerusalem, va fer camí fins al Calvari, davallà als Inferns; resuscità i, finalment, pujà al cel amb l’Ascensió. Tots aquests viatges eren comentats en la litúrgia i tots els cristians n’havien sentit a parlar.
Però a més, els sants també eren figures viatgeres. Després de la Pentecosta els apòstols són enviats a predicar la bona nova arreu del món. Pere es dirigeix a Roma, Pau recorre gairebé tota la Mediterrània i funda diferents comunitats.
Altres textos apòcrifs descriuen els periples dels evangelistes en tots els racons del món conegut, de l’Índia a Espanya. Les esglésies més antigues basen el seu prestigi en la pretesa arribada d’un sant, que marca de vegades el naixement de llinatges episcopals, en una «hagiogeografia» del món cristià. Després de la mort d’un sant, el seu cos roman encara dipositari de la seva virtus i pot manifestar l’acceptació o el rebuig de desplaçaments eventuals, gràcies a fets miraculosos explicats en relats llegendaris.
Relíquies i reliquiaris eren testimonis de viatges reals o imaginaris per a persones que mai s’havien mogut de l’espai on convivien
D’una manera més pragmàtica, les relíquies presents en gairebé totes les esglésies o parròquies constituïen humils testimonis d’aquests fets divins que tothom sabia que existien físicament. La noció del viatge hi era sovint present, atès que suposadament provenien de terres llunyanes on els sants havien viscut o havien estat martiritzats. Es portaven de Terra Santa o d’altres llocs d’Orient, com si es tractessin de records. S’escampaven arreu ja que des de l’Edat Mitjana eren indispensables per consagrar l’altar. Es conservaven en recipients més o menys luxosos, de vegades portats també de terres llunyanes: vidrieres àrabs o perses, bosses fetes amb teles precioses, capses d’orfebreria que es col·locaven als altars o es mostraven durant veneracions públiques. Relíquies i reliquiaris eren, doncs, testimonis de viatges reals o imaginaris per a molts homes i dones que mai no havien creuat els confins del seu paisatge diari però que, com a cristians, sabien que aquesta rutina era una etapa transitòria en el seu viatge cap a la Jerusalem celestial.
viatjaredatmitjana.wordpress.com 