La taula de Lluís Borrassà, sant Domènec salva uns nàufrags (Informació sobre el Retaule d’advocació franciscana) representa sintèticament diferents eixos argumentals de l’exposició “El Viatge a l’Edat Mitjana” (Informació sobre l’exposició) : els mitjans de transport (aquí, el vaixell), les motivacions (aquí, el pelegrinatge), els perills del viatge (aquí, el naufragi) i el paper del viatge en l’imaginari del Cristianisme (aquí, l’advertència del naufragi com a exhortació a la penitència). Per això i per les seves qualitats estètiques, aquesta taula ha estat escollida com a imatge de l’exposició.
Lluís Borrassà, un dels més brillants pintors catalans del seu temps, va representar ací el salvament d’uns nàufrags anglesos per part de sant Domènec de Guzmán. Els nàufrags, que anaven en pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, tenien pressa per passar el riu Garona i havien carregat massa la barca, que apareix capolada. El dominic els salva miraculosament, mentre un seu company, assegut a la riba, prega els salms penitencials. Al fons, una altra barca navega a tota vela.
El viatger medieval invocava la protecció dels sants, perquè els perills durant el viatge eren ben reals: desempar, estafes, robatoris, accidents de tota mena… inclòs el perill de mort, accidental o per assassinat. La taula il·lustra sobretot, en aquest sentit, un perill molt evident en emprar mitjans de transport marítims o fluvials: el perill del naufragi, que en aquest cas un sant és capaç de corregir eficaçment. Els navegants, espantats i esverats (tant com la serena pintura de Borrassà permet expressar-ho) es miren esperançats sant Domènec i s’aferren al seu bastó, que és taula de salvació i alhora un bastó de pelegrí. Al costat de la taula de Borrassà, els mitjans de transport nàutic són ben representats a l’exposició, per exemple amb el model de la coca de Mataró del MMB, la carta de jugar amb un vaixell del Musée de Cluny o la carta nàutica de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Tanmateix, com ha demostrat Marta Nuet, la idea del naufragi depassa l’anècdota evocada immediatament en aquest episodi. Metàfora del fracàs, del desastre o de la condemnació de l’ànima, el naufragi va ser un tema habitual en la predicació baixmedieval, dins una mentalitat acostumada també a altres metàfores nàutiques antigues, com la imatge de l’Església entesa com una nau guiada per sant Pere. La idea del perill constant de mort imminent al llarg del pelegrinatge per aquesta vida, que podria comportar el naufragi de la pròpia vida en les aigües turbulentes del pecat i de la mort eterna, comportava la invitació a tenir sempre davant dels ulls la penitència, únic mitjà per poder afrontar la mort en pau amb Déu en qualsevol moment.
A l’Edat Mitjana emprendre un viatge (especialment en algunes modalitats, com la del pelegrinatge que, de passada, la taula representa) era posar-se en una situació liminar i, molt sovint, més perillosa que el quedar-se a casa.
Per això el dominic assegut als peus de sant Domènec prega, amb el seu llibre d’hores, tot dient l’inici d’un dels salms penitencials: “No em reprengueu, Senyor, tan durament”, que invoca la misericòrdia de Déu. Aquests salms eren emprats per la Litúrgia en ocasions com el temps de Quaresma, oficis de difunts, circumstàncies de dol o altres moments de perill o necessitat. No només el dominic del racó resa aquest salm per la salvació dels nàufrags, sinó que són tots els mendicants -i en definitiva tots els religiosos- els qui preguen per la salvació de l’ànima de tots els cristians i fan penitència per ells. També qualsevol cristià, des de l’església o des de casa seva, és cridat a pregar i fer penitència per salvar-se del darrer i definitiu naufragi.
Tornant al viatge, és clar que a l’Edat Mitjana emprendre’n un (especialment en algunes modalitats, com la del pelegrinatge que, de passada, la taula representa) era posar-se en una situació liminar i, molt sovint, més perillosa que el quedar-se a casa. Rarament s’emprenia un pelegrinatge, o qualsevol viatge en general, sense invocar la protecció de Déu i dels sants, fins i tot sense preparar-se espiritualment, o sense aprendre oracions o portar a sobre medalles, imatges i amulets que poguessin servir per adreçar-se a Déu en els moments de perill. Oi més quan els viatgers acostumats a caminar per carreteres, fangoses o polsegoses però en terra ferma, pujaven a la coberta sempre inestable d’un vaixell.
viatjaredatmitjana.wordpress.com 